Per tal de comprendre millor la situació de les persones sense llar, exposo la descripció de l’ONG FEANTSA (1995), formada per 130 organitzacions d’Europa que treballen per lluitar contra el sensellarisme: “personas que no pueden acceder o conservar un alojamiento adecuado, adaptado a su situación personal, permanente y que proporcione un marco estable de convivencia, ya sea por razones económicas u otras barreras sociales, o bien porque presentan dificultades personales para llevar una vida autónoma”.
També cal que diferenciem, segons la classificació de la Tipologia Europea de Sensellarisme (ETHOS) els 4 grups següents:
- Sense sostre: no té cap mena d’allotjament i viu a l’espai públic.
- Sense casa: viu en un allotjament temporal (institucions, albergs i altres).
- Allotjament insegur: viu amenaçada de ser exclosa per desallotjament, arrendament precari o violència domèstica.
- Allotjament inadequat: viure en una estructura temporal, habitatge no apropiat legalment o habitatge massificat.
A continuació intentaré proposar solucions per abordar el sensellarisme a Catalunya.
A escala local, considero que seria important basar-nos en el model finlandès Housing First. Aquest consisteix primerament en cobrir el dret d’habitatge a tothom i seguidament en tractar els altres aspectes o problemes que facilitin garantir una vida digna.
Per garantir aquest dret d’habitatge, no és suficient amb proporcionar solucions temporals com habitacions compartides en albergs. Sinó que, com bé diu la seva terminologia, garantir una llar és oferir un espai on poder desenvolupar-se com a persona de ciutadana de ple dret. Per aquest motiu, si volem facilitar-los que tinguin una vida digna, és necessari que no els donem un sostre inestable. Tornant a la idea de Finlàndia, se’ls hauria de fer un contracte en funció de les seves possibilitats econòmiques per tal que valorin l’habitatge que se’ls ofereix i que també col·laborin en obtenir-lo. Personalment considero que l’allotjament hauria d’haver pogut ser escollit per la mateixa persona sense llar dins de les possibilitats disponibles. A partir d’aquest habitatge permanent, la persona ja pot assumir la seguretat necessària per créixer en els diferents àmbits de la vida que havien quedat oblidats com el social i el laboral.
Considero que si optem per la solució descrita anteriorment, és molt probable que no es requereixin tants esforços en proporcionar acompanyament social, ja que hi hauria persones que podrien construir-se la vida per elles mateixes. Per exemple, és possible que la manca d’autoestima i seguretat amb una mateixa es comencés a resoldre una vegada les persones sense llar s’adonessin que se’ls reconeixen els mateixos drets que la resta de ciutadanes. D’aquesta manera, s’evitarien perspectives paternalistes que menyspreïn la capacitat de qualsevol persona de pensar i crear, ja que es partiria de facilitar-li el que li manca perquè ella mateixa creixi i es desenvolupi.
A escala de comunitat autònoma, caldria treballar en xarxa per coordinar els diferents municipis. El 2018 es van recomptar en una nit més de 3.500 persones sense sostre i gran part d’elles són de la resta de Catalunya i també d’Espanya i d’Europa. Primerament caldria que tots els municipis amb possibilitats de trobar-se amb persones sense llar, oferissin serveis per cobrir els drets d’aquest col·lectiu. Però a més, si volem distribuir de la forma més adequada els recursos que disposem, també cal que els serveis dels diferents municipis col·laborin i es coordinin. D’aquesta manera, si les oportunitats per garantir una llar es reparteixen per tot el territori català, alhora s’està reconeixent el dret a les persones d’escollir on volen viure. Partint d’aquest dret, també caldria que poguessin triar si volen compartir l’habitatge i amb qui.
La solució proposada anteriorment seria la utopia on caldria arribar, però si aterrem a la realitat actual per observar solucions que ja s’estan portant a terme, veiem que l’opció no sorgeix des de les institucions sinó des de la ciutadania. És a dir que davant de les mancances de la societat del benestar que serveis socials no aconsegueix assumir, la mateixa gent sense llar és qui s’organitza per crear-se les seves pròpies solucions. En una gran ciutat on tan bon punt et pots sentir molt acompanyada com molt sola, cal que Casa de Cádiz s’obri un camí de solidaritat enmig d’una societat cada cop més individualista i desigual. Es tracta d’un grup de persones que han ocupat un local prop de la Sagrada Família de Barcelona i conviuen de manera autogestionada per oferir habitatge a unes 25 persones sense llar. Considero que aquesta iniciativa social és un projecte referent per tothom, tant en l’àmbit personal com en l’àmbit professional de l’Educació Social, ja que lluita per defensar els propis drets partint de valors humans com la solidaritat i la justícia.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada